Poemes d'homenatge

LA PLEITESIA O EL POEMA D’HOMENATGE

Essent les falles la celebració de l’equinocci de primavera, el festeig de la fecunditat, és la dona la representació de la mare terra d’on brolla la vida, l’antítesi antagònica a l’acte de fe que representen les pires falleres, de manera que la combinació dels dos elements assenyala el punt mig, la virtut aristotèlica de les nostres festes.

Jocs Florals, 1951

Explicà José Esteve en 1959 que “la dona vingué a la festa quan aquesta va esdevindre art i s’ensenyorí d’ella [...] per ella es crearen els millors actes fallers i per ella la falla fou festa”. La figura de la dona a la qual es refereix Esteve aparegué en les falles de Borriana en 1936, quan Milagros López Juan fou proclamada reina de la ciutat, però lamentablement, un foc que no purifica silencià les falles fins a 1941 i el regnat femení fins a 1944, quan Vicenta Miró Guerola assumí el tron de la ciutat per decisió popular,  tot i que sí que hi hagué falleres de comissió, almenys, en 1943. Però abans d’irrompre la dona fallera en la festa, aparegué el trobador faller, el joglar de la fecunditat, el poeta contraposat al crític faller que no satiritza, que no condemna, sinó que perd el seny davant de la dona borrianera. I tal com una premonició, Pere Echevarría escrigué el poema Venus borrianera en el llibret de l’Escorredor corresponent a 1932, on Apol·lo confirmà amb el valencià de l’època que, quan en marcha peregrina / per la Tèrra me encontrí, / complint la orde divina / de collir la flòr més fina / de lo terrenal jardí [...] I en sa busca corregí / per la tèrra valenciana; / fins que sabér conseguí, / que les més guapes d’allí / eren filles de Burriana.

La referència següent a la dona borrianera aparegué en 1935 de la mà de Josep Roig Branchadell, qui escrigué uns versos d’exaltació en el llibret de la falla del Pla, també emprant el valencià del moment: En un pòble ahòn tan boniques / Deu a les xiques ha fet, / qui arremata este llibret / sense dir algo a les xiques?

1r Premi Poema d'Homenatge. La Vila, 2006

El dia 16 de març de 1936 tingué lloc la presentació de les falleres al Teatre Oberón i fou el Bessó el presentador, qui recità uns versos dirigits a Milagros López Juan, fallera major de la ciutat, a les seues dames d’honor, i a les falleres de totes les comissions que aquell any plantaren falla: La sort a mi m’ha tocat / i a vosaltres la desgràcia / que de corts i reines / la presentació vos faça. Potser fóra la primera vegada que un poeta es dirigia a les falleres en un acte oficial. A bon segur que les falleres d’aquells anys pioners van rebre poemes d’homenatge durant els actes de presentació, però calgué esperar uns anys perquè aparegueren nous versos adreçats a la bella figura de la dona en els llibrets.

Durant la primera meitat de la dècada dels anys 40, alguns poetes inclogueren la dona en els llibrets, però no com a musa inspiradora i admirable, sinó que satiritzaren el domini que exercia sobre l’home, les trampes de l’amor o els costums que a poc a poc arrelaven en elles i que no estaven ben vist aleshores, com ara l’ús de la bicicleta. Tot i això, els nostres lletraferits introduïren versos a poc a poc en els llibrets que homenatjaven la dona tímidament. Com a exemple, cal recordar una de les primeres estrofes d’exaltació de la dona que aparegué en el llibre de la Mota corresponent a l’any 1945 que es publicà sense signar, però que es podria atribuir a Vicente Monsonís “el Poeta”, ja que en un dels exemplars hi ha una dedicatòria signada amb el seu cognom. La dècima espinela, escrita en el valencià de llavors, diu així: En festa tàn popular / tan simpática, castisa, / la femellina somrisa / ¿com havia de faltar? / Ella sols pòt animar / fent la festa una delicia, / ¡Dòna de llevant.! caricia / dolça com britsa susäu, / com nostre llimpit cel blau / que tot lo mon el codicia! L’any següent, la nevada deixà la ciutat sense falles, llevat de la barraqueta que plantaren els del barri València i, a partir de 1947, els poetes començaren a incloure definitivament versos per a llançar floretes a les falleres, a banda dels poemes que hom recitava durant els manteniments de les presentacions.

1r premi Poema d'Homenatge. La Vila, 2007

En el programa oficial de 1951 s’inclogueren uns jocs florals, mantinguts per l’acadèmic Federico García Sanchís, que se celebraren el dia 18 de març, a les 10:30, en el Teatre Principal i en altres ocasions reberen les falleres els poemes corresponents que naixien de l’admiració que l’home sent cap a la dona, tal com explicà Francisco J. Ponz en el magnífic llibret del Club Ortega corresponent al 2004, on hi ha una documentació excel·lent sobre la història de l’acte  anomenat pleitesia a Borriana. Gràcies a aquest estudi sabem que aquest acte figurà per primera vegada en el programa oficial de l’any 1966, tot i que abans es declamaven poemes d’homenatge a les falleres durant celebracions que no constaven en la planificació oficial.

El primer acte de pleitesia oficial, doncs, tingué lloc el dia 11 de març de 1966 a la plaça Espanya, després de la Crida i en la plataforma col·locada per a realitzar l’ofrena floral a la Verge de la Misericòrdia. Les falleres infantils, però, hagueren d’esperar fins a 1970 per a rebre els poemes d’homenatge.
Després dels primers actes poètics celebrats a la plaça Espanya, l’esdeveniment es traslladà a la Llar Fallera o a les carpes que la substituïren durant alguns anys. En l’actualitat, però, se celebra al Teatre Payá sota una atenció expectant del públic i s’atorguen tres premis per als poetes majors i quatre per als infantils, ja que la xicalla compta amb un premi exclusiu d’interpretació que s’inclogué en 2008. L’acte és un dels més esperats i més bells de la festa fallera però, en opinió del que escriu aquestes línies, caldria eliminar qualsevol classe de premi d’aquest oferiment poètic. No és necessari potenciar tots els actes fallers amb premis, ni de bon tros, i menys encara un instaurat per a cantar poemes a les dones, que res té a veure amb el fet d’elegir el millor poema o el millor trobador. Un poema és un tros d’amor, i alguns diuen que una de les característiques d’aquest sentiment consisteix a donar sense rebre. En la meua opinió, el premi desmereix l’acte. Caldria, en canvi, publicar els poemes de cada any perquè no es perden amb els anys, i la Junta Local Fallera hauria d’aprofitar els seu entramat logístic per a fer-ho, confeccionant un volum monotemàtic o aprofitant les pàgines d’El faller, edició que hauria de contindre més informació fallera i menys publicitat. De la mateixa manera, la JLF, l’Ajuntament o l’organisme que hom vulga considerar, hauria de recopilar tota la informació sobre la festa de cada any i publicar-la, tant en paper com en suport informàtic.