L'himne de La Vila

Som molts els que no tenim cap dubte a l’hora d’afirmar que, d’entre totes les disciplines artístiques, n’és la Música la màxima, la més expressiva, la més internacional i la més pura. És ella el llenguatge que uneix tots els pobles, el que millor transmet els sentiments humans. Si és l’art la materialització dels sentiments, la música és la que ho fa amb més contundència. Ella fa que experimentem sensació, emocions, a l’instant, sense que siga necessari una formació prèvia. Ningú no es queda indiferent sota la seua màgia. En arribar-nos a l’oïda, tots reaccionem, tot i que siga inconscientment. Uns mouen el cap; altres, les cames. Uns xiulen la melodia; altres, boten. Hi ha moltes formes de respondre a eixe estímul i ho fem inevitablement. Ritme, harmonia i melodia s’uneixen poèticament i envolten la vida de tothom.

Té la música eixa capacitat d’unir-nos en un mateix sentiment. Tant és així que no es pot imaginar cap celebració on no hi siga present. Tant és així que qualsevol associació, siga del tipus que siga, buscarà un estendard que la simbolitze, uns colors que la representen i una tonadeta que la identifique.

En la festa de les Falles, com no, la música també és un component fonamental. La festa va traspassar la frontera dels barris per a esdevenir la celebració més important del Cap i Casal i, posteriorment, de moltes ciutats de la Comunitat Valenciana. La música estava present en cada acte i era necessari trobar una partitura que unira tots els fallers. Cada comissió podia estar representada per una cançó diferent, però totes elles havien de tindre’n una que les representara unides. Finalment, va ser l’actual Himne de la Comunitat Valenciana la partitura que guanyaria el repte.

Fou l’any 1909 quan es va celebrar l’Exposició Regional Valenciana secundada per l’Ateneu Mercantil de València i presidida per Tomàs Trenor Palavicino, qui va encarregar al mestre Josep Serrano Simeón la part musical d’un himne per a l’esmentada exposició, mentre que del text hauria d’encarregar-se el conegut poeta Teodor Llorente. No obstant això, el retràs de Llorente en el lliurament de la lletra, atés que aquest vivia a València i el músic, a Madrid, segons digué Salvador Chulià, provocà que Serrano començara la composició amb la col·laboració del Maximilià Thous com a lletrista. Rafael Roca, però, atribueix el canvi de lletrista a desavinences ideològiques i de contingut entre Serrano i Llorente. Uns anys després, allà pel 1925, els ajuntaments de Castelló, València i Alacant van decidir que aquell himne de l’exposició seria l’Himne de la Comunitat Valenciana, himne que també ha esdevingut el de la festa de les Falles, de manera que s’entona en acabar cada acte faller, a pesar de l’extensió.

A Borriana, però, no hi ha cap himne, a banda de l’esmentat en el paràgraf anterior, que identifique tot el col·lectiu faller. Si que hi ha un himne oficial de la ciutat que s’entona en molt poques ocasions i és l’himne de la Comunitat el que es canta en acabar cada acte faller. No obstant això, cada associació fallera sí que té un himne propi. Cada falla està representada per una partitura i tothom identifica cada tonadeda amb cada falla. Solen ser pasdobles senzills que unes vegades sonen mitjançant reproductors musicals i altres, destrossats per les xarangues. Dit açò, és fàcil imaginar, doncs, que pasdobles i música de carxot s’han imposat en la festa en detriment d’altres obres de qualitat que es podrien aprofitar, però sembla que el gust musical necessita un retoc.

Els de la Falla La Vila tenim un himne, com no, un pasdoble. Un himne que ha estat un misteri durant molts anys. Els fallers tenim el costum de furgar en el passat per a trobar els moments inicials de cada tradició. Tots volem saber l’any en què es va fer per primera vegada tal o tal cosa. Tots volem saber quin any es plantà per primera vegada la nostra falla, qui la va dissenyar, qui va escriure la crítica, qui va ser la Fallera Major... Hem investigat cada element faller, hem recopilat moltíssima informació i l’hem publicada. Moltes hores de treball i moltes hores furtades al son han fet possible que la història de la nostra falla no s’haja esborrat, però encara ens faltava una cosa per descobrir: l’origen i l’autor del nostre himne.

Durant anys, havíem pensat que l’autoria de l’himne de la Vila corresponia a “Penya Remigio”, atés que eixe nom figura en la partitura, però n’érem uns quants els que desconfiàvem. Molts eren els que ens parlaven d’eixa “penya”. Uns deien que era un grup de gent que militava en la Vila; altres, que eren els músics que van compondre la peça musical. De tot açò, potser la primera opció tinga quelcom de cert, almenys, pel que fa a la lletra, però no ha sigut fins el dia de Sant Josep de 2016 quan hem vist la llum.

Per a les falles de 2016, la Federació de Falles es va assabentar que la Diputació pagava bandes de música per a les festes veïnes de la Magdalena i, molt encertadament, van demanar que les falles no havien de ser menys, així que la Diputació va facilitat que cada falla tinguera una banda de música en l’Ofrena de Flors. A nosaltres ens va tocar la banda d’Atzaneta, amb el seu director Isidro Andreu, un home simpàtic i que, vés per on, va crear la llum en la foscor que ens envaïa tan bon punt ens preguntàvem pel nostre himne. Resulta i va que, en dir-li que li facilitaríem la partitura del nostre himne perquè la pogueren assajar, ens va dir que ell tenia les partitures originals i que havia conegut l’autor. Un gran home, ens digué, que, si no li faltava café, conyac i tabac, es passava les nits component obres musicals, i escrivint les partitures per als diferents instruments. Un home humil que hagué de sofrir l’enveja d’altres músics. Un gran home que no conduïa, que anava en bicicleta de poble en poble per a dur a terme la tasca de músic. Un home, un músic, un compositor i un mestre que nosaltres havíem buscat durant anys. Fou un plaer desitjat escoltar el nom de Joaquín Sanchis Miralles.

Segons comprovem en l’estudi Sanchis Miralles, Un músic de poble, signat per Francesc Vicent i publicat en www.castello.es, el qual consultem el segon dia d’abril de 2016, Joaquín Sanchis Miralles, conegut com el mestre Sanchis, va nàixer a Enguera, província de València, el 1910. Prompte s’incorporà a la banda de música d’eixa localitat que dirigia son pare i on va començar als cinc anys a tocar el triangle. Als sis anys ja tocava el requint i així continuà en la banda fins que anà a Castelló als 18 anys per a fer el servei militar. Hi estigué com a músic de la banda del Regiment d’Infanteria Tetuan núm. 45 fins que es llicencià el 1930 i, aleshores, s’incorporà a la Banda Municipal de Castelló, on ocupà una plaça d’interí com a clarinetista.

No passà massa temps fins que guanyà unes oposicions i, el 1932, ocupà una plaça de músic de tercera classe, passà a segona classe el 1936 i, en acabar la Guerra Civil, aconseguí ser músic de primera tocant el requint en la Banda Municipal de Castelló durant trenta anys. Tot açò, alhora que des del 1945, desenvolupava la tasca de sergent músic en el regiment d’infanteria Tetuan 14 de Castelló.

El mestre Sanchis fou tot un divulgador musical i dugué els seus coneixements a una gran quantitat de bandes rurals castellonenques. Tal com ens digué el professor Isidro, es desplaçava en bicicleta de poble en poble i dirigia les bandes sense cap subvenció. El 1950 s’encarregà de la banda d’Algar de Palència i de la banda Amics de la Música de Sant Joan de Moró. S’encarregava d’escriure les partitures per als diferents instruments i, a més, s’ocupava de promocionar-les. El 1972 acceptà la direcció de la banda de música de Llucena, la Perla de la muntanya, on era l’alcalde el seu amic Gonzalo Puerto, i el 1973 s’encarregà de reorganitzar la banda de Vilafamés, que duia dos anys aturada.

A banda de músic i director, també va exercir com a docent. El 1950 impartí solfeig al Front de Joventuts  de Castelló i a partir de 1966 fou professor de solfeig de l’Escola de Belles Arts.

Per si tot açò no fóra poc, també va ser subdirector de la Banda de la 14 Brigada de tropes socorristes de la Creu Roja des del 1968 i el 1980 cofundà la Unió Musical Castellonenca, que dirigiria el seu alumne Josep Gargori.

Tal com es pot comprovar, Sanchis va ser un gran músic. Exercí d’instrumentista, de mestre i de director musical, a banda de la seua faceta d’animador que, sens dubte, va ajudar a més d’una agrupació musical a l’hora de tirar avant. Però a més va ser un compositor molt prolífic de pasdobles i marxes, la majoria de les quals componia per a les festes de les diferents poblacions on va tenir quelcom a veure. Destaquen obres com Gaiates i traques i pasdobles dedicats a poblacions relacionades amb ell, com ara Moró en festes, De Moró a Vilafames, Benlloch i D’Enguera a Castelló. En total, es calcula que va escriure més de 300 pasdobles.

Com no podia ser d’una altra manera, Sanchis va ser un home volgut i homenatjat en diverses ocasions. Cal destacar-ne l’homenatge rebut en l’11é Festival de bandes de música Ciutat de Castelló, dins dels actes del 750 aniversari de la fundació de la ciutat.

Sanchis morí als 94 anys, volgut per tots aquells que el van conéixer i recordat com a un gran músic i una gran persona.

Per als de la Falla La Vila ha estat un esdeveniment  inesperat el descobriment d’aquest músic i és un honor que la part musical del nostre himne corresponga a la seua autoria. Es tracta d’un pasdoble titulat Viva la fiesta i es d’interpretació obligada en tots els actes de la nostra associació fallera. Ara ja sabem qui n’és l’autor i quin n’és el títol.