A un grapadet de
vosaltres us ha vingut de gust donar-me l’enhorabona per un dels premiets
rebuts i heu afegit: “No pareixes content”. Deixeu-me que us ho explique en
aquest lloc. Us ho dec.
El fet de rebre
un premi, en qualsevol àmbit, no sempre produeix un efecte de gratificació. Hom
se sent afalagat quan l’encarregat d’atorgar el guardó és competent en la
funció assignada, però no ocorre així quan un jurat no té les ferramentes
necessàries per a mesurar, quantificar o qualificar l’objecte a avaluar, tal
com ocorre en l’àmbit faller on he sobreviscut (amb alguns moments excel·lents)
algun temps.
Açò,
dissortadament, sovinteja en el món de les falles i elimina el sentit dels
judicis fins i tot quan algú, tocat de l’ala, diu d’un altre coses com “el
admirado y justamente laureado” (la floreta, venint de qui ve,
no es pot tenir en consideració). Aquestes paraules perden el sentit sobretot
quan l’autor de la frase ha demostrat que no té l’habilitat suficient per a
dictaminar sentència, malgrat els anys que duu immers en aquests saraus. De
fet, l’experiència no garanteix l’expertesa, la competència ni, molt menys, la
mestria. És més, hi ha qui duu tota la vida fent les mateixes coses...
malament. Serà, redundantment, un expert en fer eixes coses malament. I açò
ocorre amb els jurats. Per tant, si el jurat no és competent, el premi no té
cap mèrit. No es pot acceptar un premi de poesia, per exemple, quan un membre
del jurat lamenta la falta de rima per no adonar-se que es tracta de sonoritat
assonat, a banda del fet que la rima és l’última cosa que buscaria un poeta
actual. Quin mèrit, doncs, té el poeta si ha estat valorat per algú, els
coneixements poètics del qual són inferiors als del concursant? I així, podríem
posar exemples a cabassades que no mereixen, de moment, més grafies.
En un món de vanitats, trampes i robatoris deliberats, els premis han
perdut el prestigi, per la qual cosa no em sent “laureado” com afirmà el tocat
de l’ala, sinó al marge dels disbarats, on encara hi ha un poc de rock and
roll.
En ocasiones, sobretodo cuando más reducido es el ámbito y menos irrelevante la empresa, intereses, envidias, rencillas, trampas, apaños, y cualquier sustantivo que se quiera añadir del campo semántico de la estupidez, siempre gobernados por la soberbia, se manifiestan como una agresión ingeniada bajo una manta de camuflaje.
ResponderEliminar